dilluns, 12 de desembre de 2016

Els boscos municipals i el comú

escrit per Ricard Estrada i Arimon
El bosc sempre ha estat un refugi d’inspiració per a la poesia, per a la bona literatura i com no potser d’altra manera per a la producció de matèries interessants per al desenvolupament... així podríem allargar aquesta introducció amb més substantius, però del que vull tractar és de la propietat del bosc municipal i de l’interès que pot tenir la pertinença de titularitat per a la continuïtat d’aquest bé moble, el comú, administrat primer per l’assemblea dels habitants del municipi i avui per l’administració municipal.
Bosc del Solsonès - Foto: @cfolch (CC BY 2.0)
Hi ha actualment debats sobre qui ha de gestionar els boscos de propietat municipal, com s’han de gestionar, quins criteris s’han de considerar, com valorem els serveis ambientals, serveis ecosistèmics i del paisatge que genera aquesta infraestructura verda arbrada o de prats, quin valor i quin preu tenen, com s’integren en l’inventari patrimonial del municipi, quins instruments s’utilitzen per a  la seva conservació i millora i quin destí d’ús es decideix.  
El motor del debat: l’Aula de Silvicultura Mediterrània
Durant el 4t. Fòrum Forestal de Barcelona, que va celebrar-se a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, organitzat per la Institució Catalana d’Estudis Agraris en el marc de l’Aula de  Silvicultura Mediterrània el passat mes d’octubre, es va tractar aquest tema (els boscos municipals) en exclusiva. Sorgiren, com no podia ser d’altra manera, una gran quantitat de dades que cal divulgar. Més que res per a poder disposar de tot el panorama d’interessos i de sensibilitats que genera l’espai físic arbrat generador de vida sistèmica i de propietat pública municipal.
El programa del Fòrum dóna pistes d’on venim i ho resumeix tot dient:
“A la segona meitat del segle XIX, es van excloure de la desamortització un conjunt de boscos de propietat municipal (el comú) que es van reunir en un catàleg especial. Aquests boscos havien estat assignats als veïns o als municipis durant les repoblacions fetes a l’edat mitjana. En el primer cas, l’assignació de boscos es va fer per cobrir determinades necessitats bàsiques; en el segon cas, per afrontar els costos de les tasques que tenien encomanades els ajuntaments. Aquests boscos van ser gestionats per municipis o veïns durant més de tres-cents anys. Els governs de la primera Restauració van decidir desposseir de la gestió els propietaris, centralitzar-la a l’Estat i gestionar aquests boscos per mitjà del cos d’Enginyers de Monts.
Les raons que es van adduir van ser l’antic prejudici que el que és del comú no és de ningú, que per a alguns significava la degradació dels boscos; i el dogma, descobert i desenvolupat pels il·lustrats alemanys creadors de la silvicultura a finals del segle XVIII, era que solament l’Estat reuneix les condicions necessàries per a mantenir els boscos olímpics d’arbres centenaris, perquè els particulars i altres institucions solament es preocupen dels beneficis immediats i no els interessa tenir tant de temps al bosc arbres que a partir de certa edat només donen pèrdues. En definitiva, es va instaurar, segons algunes veus, una política qualificada d’il·lustrada de: tot per al poble però sense el poble.
Avui dia, tot i que la realitat en què vivim ha canviat en molts àmbits, la Llei Forestal de Catalunya de 1988 ofereix la possibilitat de retornar als ajuntaments el dret de gestionar llur patrimoni forestal, tot i que la legislació i la situació dels boscos municipals no ha variat  substancialment”.
És bo endinsar-se en el coneixement de la importància que tenen els béns comunals, d’on sorgeix aquest model de propietat i com va ser superat pel corrent polític liberal. Recomano llegir el llibre d’en David Algabra Bascón El Comú Català -La història dels que no surten a la història-, Potlatch-ediciones, 2015. És il·lustratiu del pensament del “comú”.
El nou lobby forestal: ELFOCAT
(Associació d’Entitats Locals Propietàries Forestals de Catalunya)
Aprofitant el text dels articles 15, 54 i 55 de la Llei Forestal de Catalunya del 1988, els Ajuntaments, les Entitats Municipal Descentralitzades i també les Diputacions poden gestionar directament el seu patrimoni forestal amb els límits que fixa la llei.
Aquets fet ha motivat que el 2010 es constituís Elfocat www.elfocat.cat. Així, els electes municipals assumeixen la responsabilitat de la gestió directa del patrimoni verd (el bosc, els prats de muntanya i tots els recursos que això implica).
Si fem una mica de reflexió, estem tractant sobre l’urbanisme que necessita un paisatge amable, els esports d’hivern com l’esquí, els serveis turístics, l’explotació de la biomassa energètica i de fusta per a la construcció, la prevenció dels incendis forestals, la preservació de les fonts hídriques, la capacitat de determinar la capacitat de càrrega de les pastures i el disseny dels camins forestals que podran ser eixos de serveis ambientals, turístics i de treball. Tot plegat, el model de desenvolupament econòmic i social de l’administració més pròxima al ciutadà. Quasi res! La decisió del projecte municipal ha tornat al municipi, però no ben bé com era a l’edat mitjana, que es fonamentava sota criteris de “béns comunals” i assemblea del comú.
Aquest és el pdf, que va presentar l’enginyer de monts Narcís Ribes i Besalú, gerent d’Elfocat. També us recomano que l’obriu. Aporta dades i documentació adient per entendre que la propietat forestal a Catalunya, tant la municipal com la privada, s’estructura sota els principis de l’Ordenació Forestal a través del “Plans tècnics de gestió i millora forestal”.
Les frases de desprestigi del bé comú, rural
El llibre d’en David Algarra, en la pàgina 247, ens aporta unes frases que recullen el desprestigi que va voler-se ficar en l’ideari popular del s. XIX; cal tenir en compte que l’analfabetisme rural va arribar a ser del 70% de la població a Catalunya. Res no va ser gratuït, recordem que el pensament liberal va portar la desamortització i la història ens ensenya d’on venim i per què estem en aquesta situació de debat.
Les frases recollides per D.A. són: “Bèstia de comú no és de ningú”; “Al criat del comú no el paga ningú”; “El que és del comú no és de ningú”; “Obra de comú, obra de ningú”; “Ovelles de molts, el llop se les menja”;  “Qui fa el bé al comú no el fa a ningú”; “Qui serveix al comú no serveix a ningú”.
La premi nobel d’economia del 2009, Elionor Ostrom (1933-2012), en el seu treball Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action (1990), arriba a la conclusió que els recursos comuns poden ser gestionats satisfactòriament per la mateixa gent que els utilitza, en lloc de ser-ho pels Estats o per les empreses privades.
El debat, sens dubte, continuarà encara molt temps sobre la gestió dels Béns Comunals.
Els corrents de pensament i la valoració dels resultats de la seva aplicació necessiten temps i prospectiva.

Imprimir article

1 comentari:

Hèctor Pipió ha dit...

Crec que el concepte de municipi, com a ens titular de béns, és una creació moderna, de tal manera que l'assignació de la titularitat de forests o de drets sobre les mateixes que s'esmenta, era sempre a favor del poble, nucli de població o comú de veïns. Els béns comunals que només havien tingut un aprofitament d'aquesta naturalesa, és a dir que no havien generat rendes dineràries, cosa que s'havia de demostrar (difícil) no es desamortitzaven.
Tot això al marge de que finalment tots els comunals que es van detectar (desamortitzables o no)s'incorporessin al "Catálogo de montes exceptuados de la desamortización por razones de utilidad pública" més endavant "Catálogo de montes de utilida pública" al que es van anar afegint els comunals que s'anaven descobrint ("montes ocultos"). Però encara en van quedar molts fora amb les maniobres dels veïns per evitar la desamortització, la intervenció de l'Estat o la del propi ajuntament (societats i comunitats de veïns) Bé aquest tema dóna per a molt ...