dilluns, 13 de novembre de 2017

Obtenen el certificat de bones pràctiques

Article escrit per Jesús Domingo
Diverses empreses catalanes obtenen el certificat de bones pràctiques sectorials sobre subcontractació de cooperatives de treball en el sector carni
Fins a un total de cinc companyies del sector carni de Catalunya han obtingut, durant el passat maig, el Certificat de Bones Pràctiques Sectorials, que verifica la correcta gestió de les empreses càrnies en la subcontractació de les cooperatives de treball associat.
Foto: Josep Novellas
L'esmentada certificació constata que les empreses compleixen amb la legislació i la jurisprudència actualment vigent a l'Estat espanyol en aquesta matèria. Les empreses que han aconseguit aquest estàndard són dues plantes de Noel Alimentària, Frigorífics Costa Brava, Patel i Corporació Alimentària Guissona (Bon Àrea).
La Federació Catalana d'Indústries de la Carn (FECIC) recorda que aquest model de subcontractació respecta plenament la legislació vigent, està reconegut pel propi Estatut dels treballadors i pel mateix Conveni Col·lectiu del Sector, tot i que els últims mesos està sent molt qüestionat per alguns sindicats. Justament, respecte a les il·legalitats denunciades recentment a la Inspecció de Treball d'empreses que "suposadament" no compleixen amb la Llei catalana de cooperatives, la patronal càrnia és partidària que els incompliments es denunciïn a la Inspecció de Treball i, si escau, es sancionin de manera exemplar.
FECIC també destaca que l'adhesió per part de les empreses a aquest Codi de Bones Pràctiques és voluntària i es fa per mitjà d'un conveni de col·laboració que comporta la realització d'una auditoria de control, de periodicitat anual, per verificar el correcte compliment normatiu de la Llei de Cooperatives per part de la subcontractada; la correcta gestió en la direcció i organització del treball per l'empresa i la Cooperativa; i la verificació de l'ús dels elements patrimonials. Cada vegada més empreses càrnies s'estan sumant a aquesta iniciativa.

Imprimir article

dimecres, 1 de novembre de 2017

Els peixos d’aigua dolça de Catalunya i les infraestructures blaves

Escrit per Ricard Estrada i Arimon
Recentment m’ha vingut a les mans el llibre Peixos continentals de Catalunya, del qual és autor Enric Aparicio i ha estat editat per Lynx, el passat mes de novembre de 2016. Aquesta novetat editorial evidencia la poca literatura feta des de Catalunya sobre aquest capital natural que és la ictiofauna d’aigües dolces o salobres de la nostra geografia.

Portada del llibre - Editorial Lynx
El llibre explica que, quan gaudim del paisatge (ecosistema) fluvial, ens podem trobar aproximadament el 45% dels peixos continentals autòctons de la península Ibèrica. Valora el fet de l’adaptació que tenen els peixos d’aigües dolces per a sobreviure al clima mediterrani, que és caracteritzat per períodes de sequeres regulars que redueixen els seus hàbitats, quedant en ocasions els seus espais vitals limitats a bases sense renovació d’aigua i afectats per les avingudes tardorals que fan necessari que cerquin refugis perquè la riuada no en malmeti la població. Tot plegat ens porta a reflexionar que els peixos continentals tenen una gran capacitat d’adaptació al medi i per això són apreciats per testimoniar la qualitat de les aigües dels rius i estanys. El que s’anomenen espècies bioindicadores de la qualitat ambiental de l’aigua i del seu ecosistema immediat.
Les espècies dels nostres rius
El llibre identifica i estudia el peixos que tenen poblacions reproductores a les aigües continentals. Aquestes són: les espècies diàdromes, que són les que fan migracions del medi marí al continental; les espècies estuarianes,  que podem dir que són les que resideixen en els estuaris, i les que essent d’origen marí estacionalment hi entren.
L’autor indica que no inclou en el llibre “les especies introduïdes que han estat citades alguna vegada, però que es té constància fefaent de les seva reproducció en aigües naturals, ni espècies marines que tenen poca capacitat de penetració a les aigües continentals”.
Com es pot veure es tracta de valorar i identificar i també situar la distribució de cada una de les 59 espècies que habiten en els rius de Catalunya. El text facilita un gruix d’informació detallada en una fitxa, per a cada individu,  que ens assabenta dels noms comuns en català, castellà, francès i anglès; les característiques morfològiques; la descripció; l’ocupació geogràfica va acompanyada d’un petit mapa de Catalunya; la biologia i l’ecologia del peix; els impactes sobre altres espècies i els entorns; i la bibliografia de referència. Tota aquesta informació està acompanyada de la corresponent fotografia i en molts casos tant del mascle com de la femella.
És sens dubte una joia d’una literatura tècnica especialitzada que ens feia falta.
El recurs i la gestió
El recurs ictiològic de les aigües dolces tal com s’ha explicat, breument, té un pes important en el conjunt de la biodiversitat del medi natural de Catalunya, i és per això que des dels poders públics s’hi dediquen recursos tant legals com humans per a la seva conservació i manteniment de tota aquesta diversitat d’espècies. Altrament aquesta gestió es veu afectada per les tradicions de la pesca esportiva -avui no existeix pesca professional en aigües continentals- i  també per l’ús humà del recurs hídric dels rius de Catalunya, que condiciona el seu l’habitat.
La infraestructura blava
L’afectació de l’acció humana en els ambients fluvials ha esdevingut, sovint, la creació imaginària d’estigmes sobre la no-necessitat de fixar limitacions, per salvaguardar la salut dels hàbitats de les espècies naturals que habiten o habitarien en el medi.
Avui dia el criteri general ha canviat i l’acció de preservació ha entrat els objectius del bon govern, la realitat que d’un temps ençà la qualitat de les aigües dels rius ha millorat substancialment, gràcies a les infraestructures de “neteja” de les aigües tot i que, encara, hi ha episodis que s’haurien de poder evitar.
És per això que cal potenciar més actuacions d’enginyeria que permetin corregir o minimitzar els impactes humans sobre l’ecologia fluvial i especialment pel que fa a la salut de les espècies de la ictiofauna i les que hi estan vinculades tant les vegetals com l’ornitofauna, els insectes i els mamífers que componen l’ecosistema fluvial. És per aquest motiu que és necessari potenciar un programa de connectivitat fluvial (escales de peixos, entre altres mesures estructurals) per a corregir o minimitzar al màxim cada un dels impactes que hom ha desenvolupat al llarg dels temps en les lleres per a poder fer ús de l’aigua amb finalitats de boca, els usos industrials o els de regadiu agrícola, els de producció d’energia o els l’activitat esportiva o turística.  
La circulació dels peixos amb plena llibertat pel seu medi vital és avui una necessitat. Cal recordar que el concepte “infraestructures verdes” el tenim incorporat en el nostre model ambiental (els boscos, la fauna salvatge, els ocells, les abelles, etc.) però el de la “infraestructura blava”, és a dir, la dels peixos en saben poca cosa i per tant és difícil atendre correctament el que no es coneix. D’aquí l’alerta, al meu parer, per estimar i valorar i invertir (implementar com és diu modernament) per a posar plenament en valor els 9.000 km de cursos d’aigua de Catalunya, que són la nostra gran “infraestructura blava interna”. Una infraestructura que genera al seu entorn una economia relacionada de gran impacte en el medi rural i periurbà.

Han col·laborat en la redacció d’aquest text:  Concha Marchante i Maria José Vargas.

Imprimir article

dissabte, 14 d’octubre de 2017

El debat sobre qui construeix l’espai rural i “El col·legi 5”

Escrit per Ricard Estrada i Arimon.
Tot i que ens trobem en uns dies de pertorbació política sobre el present i el futur del país, per les lleis que s’han aprovat a Parlament de Catalunya, no ha de minvar l’atenció sobre altres publicacions de propostes de llei que també han entrat al Parlament de Catalunya aquest darrers dies i que han tingut poc ressò en el mitjans, però no per això tenen poca importància.
Hi ha una reforma en marxa sobre les estructures patrimonials de la propietat rural i l’obertura de nous conceptes legals que, ben segur, esdevindran sotracs en els tractats legals de Catalunya.
Foto : @mediambientcat
Dos nous texts de llei al Parlament de Catalunya
Concretament, el Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya (BOPC) del passat dia 20 de juliol publicava la Proposició de llei de creació de l’Agència del Patrimoni Natural i la Biodiversitat, i també el mateix dia i al mateix BOPC la Proposició de Llei d’espais agraris. No faré en aquesta entrega l’anàlisi dels texts, perquè no han estat aprovats en el moment d’escriure l’article, de tota manera es poden cercar en la pàgina web del Parlament de Catalunya.
Si com sembla les dues proposicions de llei esdevenen lleis, com sembla factible, quelcom haurà de canviar en el nostre context social, però ja ho comentarem i reflexionarem al seu temps.
El que sí que camina en les intel·ligències de l’Europa agrària/rural (el pensament sobre l’esdevenir del ruralisme modern) és el concepte d’assolir plenament la protecció de la biodiversitat de “manera dinàmica” sense tancar-se en si mateix dins d’una bombolla: D’aquí el principi d’esperonar i empènyer la visibilitat del nou concepte de solidaritat ecològica.
Algunes paraules ens ajuden a permetre la convivència, sabent que no tot és ecosistema ni tot potser ecològic, malgrat els desitjos i els mals usos que fem d’aquests mots.
El col·legi 5
A França, s’ha obert un debat sobre la definició de patrimoni natural. Quasi res!
Entrats en la qüestió s’avança i hom es pregunta sobre si el patrimoni natural va lligat a la intervenció de l’home. O si el patrimoni natural anomenat “salvatge” és el que ha de ser.
Aquí és on entre el concepte de col·legi 5, que no és menor. Qui l’integra?
Els que estan en la creença, i en la defensa, que el patrimoni natural està lligat a la intervenció de l’home projecten aquesta posició defensant que, després de desenes d’anys gestionant l’espai rural, aquest manté una riquesa extraordinària de biodiversitat i per tant el ”col·legi 5” és el que ha fet possible aquest tresor natural. En definitiva, els professionals de la silvicultura (1), els agricultors (2), els viticultors (3), els picapedrers (4) i els apicultors (5) són el nucli dur dels arquitectes del paisatge i de la producció d’aliments en el nostre marc econòmic, perquè en la preservació del medi hi ha la preservació del mitjà de producció.
Les espècies no conreades són necessàries per a mantenir l’equilibri ambiental i això és el que ara està a debat a la nostra Europa del mosaic rural: la pressió sobre l’activitat agrària en entorns urbans o la salvaguarda del medi sota la pressió del turisme i els esports a la muntanya desbordants o les infraestructures lineals.
L’altra posició és la dels que defensen el patrimoni “salvatge”. Aquesta posició hom la desenvolupa en la marc de les xarxes d’espais naturals europeus, que cada vegada més pren naturalesa d’entitat i de valor suprem. Només cal veure que des de la Comissió Europea s’ha reforçat el programa Natura 2000, com a plat fort de l’esquema de treball per a mitigar l’escalfament global. (Dia europeu de la xarxa Natura 2000, Plataforma UE Busines@Biodiversity, Life 2017, Mecanisme de finançament del capital natural (NCFF)).
Keep calm
Cal estar atents i veure com s’aproven les propostes de lleis al Parlament de Catalunya i també si pren vigor el col·legi 5 i/o el patrimoni “salvatge”.
Això va per llarg, sembla, i els interessos locals hi han de dir la seva i això és mou, si més no de moment a través de les autoritats regionals i estatals, és a dir, amb un discret pes (quantitatiu) de la població que constitueix la població arquitecte del medi.

Imprimir article